JOCS FLORALS de l’Ajuntament de Girona 2018

Aquest passat divendres dia 1 de juny, com cada curs, vam dirigir-nos cap a l’Ajuntament de Girona, al Saló de Descans, per rebre alguns del premis que ens han atorgat a Secundària.

Sempre és un honor, per al professorat i l’escola en general, veure com la creativitat i els valors que intentem fer créixer en el seu interior, surten fora seu a través de paraules.

Enhorabona! Carme Fornells i Sala

Feu Clic per llegir els escrits

 

 


Guillem Bou JJFF

1r premi de poesia ENGLANTINA de Guillem Bou i Mas (2n batx B)

 

Jamai

És ara quan sento la llum

que de colza i gatosa

ve guarnida,

mai sola, sinó acompanyada.

 

És ara quan m’omplo de valentia

i viatjo més ençà de l’horitzó,

burlant les ones,

mai per pena, sinó per dignitat.

 

És ara quan torna la primavera

que en l’oblit havia restat.

Els camps de ginesta ja floriran,

mai per llàgrimes, sinó per suor.

 

És ara quan de cada veu

un càntic indomable aflorarà,

seguint la pista de les mimoses,

mai per terra, sinó com aus.

 

És ara quan visc la vida

i el dolor m’és afable

si la meva sang rega la terra,

mai per mèrits, sinó per anhels.

Farners Cisterna JJFF

1r premi de PROSA de Farners Cisterna Beltran (1r batx B)

 

LA BELLA LOLA

 

Surto de casa, la brisa fresca de la tardor m’acarona la pell. Miro al cel, encara queden restes dels núvols que van portar aquella tempesta de pluja, llamps i trons. El sol impera sense vergonya i contrasta amb la humitat restant. No tinc destí però les meves passes s’adrecen sense remei al carrer del Carme. No hi ha ni una ànima a la ciutat, les botigues estan tancades, no hi ha cap cafeteria oberta. Tan sols sento l’olor del pa acabat de fornejar que envaeix tot el carrer. La flequera fa un intent tímid de salutació, aixecant la barbeta lleugerament i deixant intuir un somriure amable. Segueixo absorta en els meus pensaments.

Encara la sento explicar històries:

-“Quan tenia set anys, en plena postguerra, treballava en dues fàbriques. No vaig voler anar mai a estudi, m’avorria. La mare em deixava amb les monges però eren de tan bona fe i m’estimaven tant que sempre em sortia amb la meva. D’aquesta manera sortia de l’escola i anava a la fàbrica. De Girona anava direcció Bescanó, allà arribava sobre les set del matí i passava les hores entre màquines i fils. Acabada la jornada anava tot cantant cap a Salt, allà m’esperava un altre torn. La postguerra va ser molt dura, vam passar molta gana. Però el meu cap està cansat, ja no recordo les cançons que cantava de camí, ni les enveges que em tenien les senyores que temien pel seu lloc de treball, ni les ferides que tenia als peus de tant caminar. Tampoc recordo la gana que passàvem ni per què el pare ens va abandonar. Tampoc recordo per què vaig decidir fer-me càrrec jo de la meva mare i del meu germà, set anys més gran que jo. Sóc velleta, la memòria em falla i he anat perdent records”

Vaig per travessar el parc central i veig, allà a la zona de les palmeres, un banc solitari on darrerament li agradava asseure’s a prendre el sol tot veient la gent passar. Allà la vaig conèixer. Un dia vaig asseure’m al seu costat i ho vaig convertir en rutina. Observàvem plegades l’estació d’Olot, de tant en tant quedava absorta en els seus pensaments es devia veure tot esperant el carrilet que arribava d’Olot per anar a Sant Feliu de Guíxols. Quantes vegades li hagués agradat poder pujar-hi i descobrir nous paratges, veure el mar, les cases blanques, els pescadors, els penya-segats, tantes i tantes històries que sentia que explicaven mentre ella pentinava i pentinava. Ja devia rondar els quinze anys quan va entrar “d’aprenenta” a la perruqueria de na Gertrudis. Venien noies de la seva edat a pentinar-se un cop per setmana. Ella les mirava i els pentinava les seves llargues melenes. Escoltava els seus maldecaps, els seus riures trapelles, la seva superioritat cultural i econòmica. Sabia perfectament quin era el seu lloc. I amb tot això no va trigar massa temps en dominar la tècnica dels monyos, les ondes i els encrespats. Als vint anys ja tenia la seva pròpia perruqueria amb vistes a la Catedral i una llarga clientela que no li deixaven un segon per descansar.

Segueixo caminant. La Girona dels diumenges de tardor és terriblement solitària i trista. Intento pensar en coses boniques i agradables en record a aquesta dona forta, valenta i emprenedora que mai es va donar per vençuda malgrat totes les contrarietats de la vida. En com parlava del seu difunt marit, del dia en què es van conèixer al ball. Sempre vigilada de prop per la mare. Tota orgullosa explicava quants pretendents la volien treure a ballar i com s’hi negava ella. En aquella època s’havia de ser una senyoreta i no donar motius a les veïnes per parlar o malparlar, cosa difícil, és clar. Quan es va acostar en Josep, amb el seu somriure encisador, la seva mirada penetrant, tot ben plantat i elegant, cigarro en mà, no va poder resistir-se. Van ballar quaranta-cinc anys junts, creant perruqueries, restaurants i hotels fins que una malaltia els va fer separar. Fa ja deu anys d’aquell maleït comiat, tan sols queda una foto vella i arrugada a la bossa. La vida l’ha portat lluny de tot allò que la feia riure. Amb ell van marxar els diners, les propietats, els negocis, les il·lusions, els anys d’esforç i de lluita. I amb tot plegat, la memòria li juga males passades. De vegades l’observo i, darrere aquest cos menut i malalt i de les arrugues al voltant dels ulls, encara s’aprecia el rastre d’aquella bellesa llunyana.

Baixant Emili Grahit un bar petitó acull gent de tota mena. Alguns prenen cafè, d’altres xerren animats, alguns posen algun euret a la màquina tot esperant un cop de sort. Sí, la sort és juganera, uns dies et truca a la porta i al dia següent marxa deixant-te amb un pam de nas. Una voldria tornar anys enrere per explicar-li que s’ha de viure el moment, que tots estem de pas en aquesta vida i que s’ha de gaudir cada instant de felicitat. Sempre començava les frases dient “jo no sé llegir ni escriure, però no se m’escapa ni una pesseta”. En època d’abundància ajudava tothom que podia, no era estrany trobar desconeguts menjant a la seva cuina. Un bon caldo per refer-se i una mica de vianda, que “on mengen tres també en mengen quatre. Pobre home, s’ha quedat sense casa i ha de dormir al carrer”. O la senyora Rosa, una dona gran i adinerada que va discutir amb els fills i en trobar-se vella i sola no va dubtar a trucar a la seva porta. Allà va viure uns anys fins que va morir cuidada i acompanyada. Podria explicar molts casos però el que per una era un acte d’heroïcitat per a ella era la cosa més normal del món. Mai va entendre que algú pogués passar fred i gana quan ella tenia espai per a tots. Contradiccions de la vida, ara és ella qui no té ningú amb qui parlar. Va buscant amb els seus ulls verds i el seu somriure bondadós la mirada de la gent que passa pel seu costat però ningú té un minut per asseure´s amb ella, ni tan sols la veuen. Segurament no saben que té moltes coses per explicar i moltes cançons per cantar.

Arribo a lloc. El silenci esfereïdor del cementiri de Vila-Roja. Sense adonar-me quedo just al centre de la imponent porta d’entrada. Aixeco la mirada, davant meu la prolongació de la meva ombra m’assenyala, inconscient, el camí que seguiré. Els colors de la tardor es fan intensos, les fulles, el cant del ocells i els bassals són els amos d’aquell lloc. Els meus ulls plorosos cerquen l’infinit. Faig una passa, sento el cruixir de les fulles als meus peus. Avanço amb una profunda tristesa. Un nínxol sense làpida és un reflex de la immensa solitud dels seus últims dies. Unes inicials escrites de qualsevol manera amb retolador, tot ben auster i sense cap luxe. Una flor de plàstic cedida per alguna bona persona o potser caiguda per error. M’acosto, m’assec al davant, tanco els ulls i ploro. Em sap greu haver-te conegut tan tard. Ara m’estaries parlant de la teva bellesa de joventut, del teu cos treballador incansable, dels teus somnis, de la teva família, de quantes coses boniques tenies a la vida. I ara t’has apagat. No sabrem mai si el teu pas per aquesta vida ha deixat alguna petjada, si has ajudat a canviar alguna cosa. Però el que sí sé és que has fet els meus dies una mica més especials. Intento cantar-te una vella havanera, la teva preferida, la que tu creies haver oblidat però cantaves incansablement i penso que si des d’algun lloc m’escoltes et faré somriure.

Laia Batchelli JJFF

2n premi de PROSA de Laia Batchellí i Abad (2n batx B)

 

La Conxita

 

La vida comença com quan s’acaba: un fons negre i tot de sensacions borroses que s’enllacen en un estat d’incertesa constant. Ningú sap què ve després ni què venia abans. Perquè la vida, com la mort, són dos misteris que no es podran revelar mai.

Jo vaig ser fruit de terres humils. Descendent d’una família pagesa i filla primogènita d’aquesta. La guerra m’enganxà als vuit anys i s’acabà quan amb prou feines arribava als dotze. Des de la casa de pagès on vivia, vaig veure marxar famílies senceres carregades amb tot el que podien muntanya a munt, ben a munt cap a un país on se’ls permetés viure que no sé jo si buscaven el cel, de tan amunt que anaven. Un cel que semblava que ja no existia o que, si més no, ens ignorava, que un dia baixant pel camí de casa em vaig trobar aquelles dues monges abraçades, mortes a terra, amb una expressió d’horror al rostre, un rostre que em va quedar ben gravat aquí dins el cor i la memòria.

Amb tretze anys vaig anar a servir a la casa d’aquells senyors que els diners els entrava per les orelles i els sortia l’enteniment per la boca de tant de menjar que posseïen. I jo sempre netejant i menjant aquell pa de blat de moro esquifit quan al forn els anava a recollir pa blanc. I prou mal que feren, que caigué jo malalta per falta d’aliment i em tragueren d’allí. Vaig recuperar-me i vaig entrar a treballar a una botiga, a Girona. No sabia ni llegir ni escriure però tenia ganes d’aprendre i de seguida em vaig fer lloc, que a la tercera setmana ja despatxava a caixa. Una botiga petita duta per una família de dones que em tractà com si fos seva, d’igual a igual. Quins bonics anys vaig passar amb elles!

I amb els anys, l’amor em vingué a trucar a la porta. Que no va ser un amor convencional, però fou el millor tresor que em vaig poder trobar. En Joanet era veí meu i m’havia vist créixer. Se li havia mort la mare i tenia a casa dos homes vells. Necessitaven una dona i jo ja m’havia decidit de casar-m’hi. És clar que el pare no volia que m’hi casés perquè deia que era roig. Jo no li trobava pas, de roig, que el veia del mateix color que jo. Quan va veure que estava decidida, no va posar-hi més pegues i em va deixar casar. Tant se me’n feia a mi, si m’hi deixava o si no, que si cal esperaria a complir la majoria d’edat per prendre la decisió jo mateixa. Va ser un casament molt bonic. Ens traslladàrem a viure al seu mas als afores del poble. Era un mas molt gran i molt agradable. Com em trobaren a faltar les dones de la botiga! De viatge de noces ens en anàrem a València, dormíem a l’hostal d’un amic que havia fet en Joan durant la guerra. Com que tenia un restaurant, cada dia ens guardava dues barretes de pa blanc per a nosaltres. El cambrer veié el pa i com que tenia una família mal alimentada sempre li guardàvem una de les barres per a ell. Ai pobre l’hauríeu d’haver vist l’últim dia: “ No marxeu, no marxeu si us plau! No sabeu tot el que ha pogut menjar el meu fill gràcies a aquelles barres de pa.”

La Guàrdia Civil freqüentava casa nostra perquè es trobava en un punt crucial de la muntanya. Alguna vegada vam ser denunciats pels anònims que deien que amagàvem exiliats a casa. Entre tu i jo, diré que els alimentàvem sí, però no els deixàvem ocultar-se a casa, precisament per aquestes situacions. Vivien pel bosc i venien quan el perill desapareixia. Vingueren a inspeccionar la casa i a mi em feren pujar dalt del paller per mirar si hi havia gent amagada. Que n’eren de beneits! I jo vinga a trepitjar fort i a cridar que els homes, si estaven amagats, poc que cridarien per molt que els trepitgés que s’aguantarien fins que marxessin. En Joanet va arribar just per calmar la situació.

I després vingué el fill. Un fill preciós amb una creu al cos. No podia respirar bé. Sabíem que no aguantaria gaire. I prou que va viure, que va fins complir els catorze anys. I jo l’estimava que es feia estimar! Era un nen tan bonic, tan viu... per quan estava al final de la vida a mi em començaren a drogar. Sabien que estava a punt de tornar-me boja. Hauria donat tot el que tenia per haver pogut veure’l créixer...

El mossèn dels Àngels, que en tenia amb molta estima, va provar de treure’m d’aquella pesantor. Em va portar a la cuina dels Àngels perquè m’hi distragués. Jo, que mai he sabut dir que no quan em demanaven, hi anava però em negava a sortir d’allà. A la tercera setmana ja em posaren a servir. I al cap dels anys arribà a un punt en què no es podia celebrar un banquet als Àngels si la Conxita no hi era present. Fins havien de tancar-lo si jo no servia. El mossèn em va estar eternament agraït i jo a ell. He tingut sempre la sort d’estar envoltada de gent que m’estima.

Va ser durant la meva estada els Àngels que varen passar coses. Ens cremaven les terres i no sabíem qui. Em vaig comprar una vaqueta petita ben peluda que feia de mal veure. Vàrem saber que els que ens volien tan mal eren els mateixos de casa, mon pare i germans que ens malmetien les terres per pura enveja al bon negoci que feia el meu home. Mai més els he tornat a parlar. La vaqueta va créixer, li va caure el pèl lletjot i es va fer bonica i vam tenir fins a quatre vedells.

Un dia el meu home no tornava de cacera. Els gossos em vingueren a buscar i jo seguint-los pel bosc ben preocupada que creia que me’l trobava mort. I vet aquí que un soldat m’esperava en una carbonera. I vet aquí que me l’assenyalà en un racó acompanyat d’homes. I no eren més que voluntaris clandestins que venien de Rússia per fer revoltes a Barcelona que el meu home els havia reconegut i que no el volien deixar marxar tot i que ja els havia dit que era republicà i que havia estat a la presó. Al final, entre estira i arronses, ens deixaren marxar i establírem un codi per si aquella nit venia a casa la Guàrdia Civil.

El meu home fou víctima d’Alzheimer i morí tres anys més tard. Jo ja em trobava sola a la muntanya i m’anava fent gran. Al final, i tal com ho havia acordat amb ell, vaig vendre la masia i vaig anar a viure a baix a la ciutat on vaig poder fer-hi vida mentre les cames em respongueren.

La vida és plena de capgirells. T’arrossega cap on vol i et fa moure en una dansa que ningú te n’ha ensenyat els passos. Entres al món sense expectatives, te’n formules un grapat i, quan et penses que ja està tot ben lligat, d’una revolada se’t torna tot potes enlaire. Jo he dansat tant i tan bé com he pogut i ara tan sols em queda esperar que acabin de sonar les darreres notes d’aquest vals que ha marcat la meva vida. Un vals que ha sigut dolorós i amarg durant molt de temps però que ha sabut tocar alegre quan calia.

De l’experiència us puc dir que res està escrit del tot fins que no se li posa el punt final. Perquè la vida, com la mort, tot ho dóna i tot ho treu. Tan sols es tracta d’acceptar el repte.

I no deixar mai de ballar.

Més en aquesta categoria: « FELICITEM-NOS PER NADAL!!!
You are here